MACONDO

2012-02-11T02:06:00.000-08:00

BILDU visita Sabadell, convidada per EUiA,

A Sabadell, al Casal Pere Quart, es va celebrar la Xerrada-debat "República i Dret a decidir: La construcció social i nacional de Catalunya".

Entre les ponències hi havia les de JUANJO OLAIZOLA (coordinador de Bildu a les Juntes Generals de Guipúskoa), INKO URIARTE ("Juntero" de les Juntes Generals), JORDI MATAS (membre del Consell Nacional d'EUIA), XAVI OCA (exregidor a Sabadell i portaveu de la CUP) i JOAN TAFALLA (membre de l'associació Sabadell per la república).

A més, es va establir una Fila Zero amb les organitzacions polítiques de l'esquerra de Sabadell on van participar XAVIER BOIX (president d'ICV del Vallès Occidental), GUILLERMO LUSA (en nom de l'Entesa per Sabadell), PAU COMELLAS (cap de llista de la CUP a Sabadell) i JOAN MENA (regidor d'EUiA a l'Ajuntament de Sabadell).

Adjunto valoració del company del Consell Nacional d'EUiA, Francesc Matas, sobre la visita de Bildu a Catalunya convidats per Esquerra Unida i Alternativa:

UNA GIRA AUTODETERMINISTA DE BILDU AMB EUiA

La gira del “Junteros” de Bildu, Juanjo Olaizola i Inko Iriarte, ha interferit positivament en el debat de preparació de la #EUiA6a (Sisena Assemblea Nacional d’EUiA).

Si més no així ho ha expressat la bona i càlida rebuda als dos primers debats de dijous i divendres, i d’interès de la premsa, radio i TV. Un al barri de Gràcia de Barcelona, al calor de l’Ateneu Roig, amb sopar inclòs preparat pel grup gastronòmic de l’Ateneu. L’altra al Casal Pere Quart de Sabadell. Ambdós actes preparats i organitzats des de les assemblees respectives d’EUiA han permès una interacció i relació política inèdita fins ara a Catalunya. Ha estat un debat entre l’esquerra transformadora que representa EUiA (amb imatge titllada d’“espanyolisme” per la relació fraterna i compromesa amb IU), amb altres plataformes locals competidores en les eleccions municipals, i l’esquerra independentista més detractora del anterior govern tripartit de les esquerres.
El construint aliances de Bildu, i el fent ponts d’Amaiur, resulta que coincideix en un dels centres cabdals del debat assembleari d’EUiA. Les idees a sobre la taula són d’obrir camí a una etapa política constituent d’un nou projecte de moviment català i social, ben compromès en aconseguir la massiva demanda popular del 10 de juliol de 2010 amb el “Nosaltres decidim”, al temps de ferm defensor de la causa social, de la lluita sindicalista i de l’aprenentatge del significat i metodologies del jovent de la indignació assembleària del 15 M. Tot això enfocat a establir les aliances socials suficients per construir alternativa contra el lideratge i imposicions de CiU a Catalunya i a Rajoy a l’estat.

Ahir la benvinguda del coordinador i diputat autonòmic, Jordi Miralles, a Olaizola i Iriarte, va resultar molt fraterna i propera. Els “Junteros” de Bildu varen explicar l’experiència inaudita de l’avenç democràtic popular basc i la seva llavor alternativa social, fent esment de que han treballat i estan disposats a lluitar amb Ezker Anitza, com ho han fet abans amb Ezker Batua, o com ho fan estretament amb Alternatiba i ara estan col·laborant de maner important amb Erabaki ("Decidir"). Jordi Miralles els hi va trametre els continguts fonamentals entorn el que es debat per la sisena assemblea d’EUiA. Cal tenir en compte que Jordi Miralles va ser el primer diputat català que va donar suport públic amb participació inclosa a les mobilitzacions en defensa dels drets democràtics al País Basc, més en concret a Egunkaria, cosa que va ser seguida després pels diputats independentistes.
Un dinar amb el diputat estatal Joan Josep Nuet, va segellar un altre vessant per la relació política tàcita que s’està operant en les votacions coincidents del Grup parlamentari de l’Esquerra Plural (IU-los Verdes, ICV-EUiA, CHA-IU Aragó) i les persones parlamentàries d’Amaiur (recloses en el Grup mixt).

En les dues entrevistes puc confirmar que la diplomàcia lògica i obligada va donar pas a un veritable punt de trobada de moviments lluitadors compromesos i pivotant en el centre i eix de gravetat de l’autodeterminacionisme. Uns amb la concepció independentista i altres des de les federalistes democràtiques.

Avui el debat a Girona arriba al punt de subvertir moltes imatges i clixés anacrònics. Bildu, de la ma d’EUiA, les persones regidores d’ICV, ERC i la CUP, moderat per un dirigent de CCOO. Primer havia de ser a la seu de Punt Diari, però les inescrutables pressions han fe que es faci a un espai de CCOO.

Després a la tarda al CRAC! De Rubí, el nou centre de lleure i compromís social del jovent d’esquerres i combatiu rubinenc.

Seguir exprimiendo al más débil: ¡Un euro por receta!

2011-12-24T04:55:00.000-08:00

Si por algo se ha caracterizado el gobierno de Artur Mas desde que tomó las riendas de la Generalitat de Catalunya es por aplicar una política clara: seguir exprimiendo a los más débiles. No solamente por acentuar la presión fiscal (a través de inventos varios) hacia las economías familiares más vulnerables, sino también por realizar una política de “manga ancha” hacia las grandes fortunas. Algunos ejemplos: la subida del canon del agua, de las tasas universitarias o del transporte público frente a la eliminación del impuesto de sucesiones o los recortes en servicios básicos como la Educación o la Sanidad, utilizados fundamentalmente por las clases más populares. Aunque, lamentablemente, tendríamos muchas medidas para poder analizar, me gustaría centrarme en una de ellas. Seguramente la más característica de una política que busca reforzar las desigualdades entre los y las catalanas: el euro por receta o “tiquet moderador”. Y es que el conseller Mas-Colell ha anunciado, sin ruborizarse, que el gobierno pretende cobrar un euro (de momento, de forma universal y lineal) a cada receta que la Sanidad Pública, o lo que queda de ella, extienda.

CiU y el gobierno Mas podrá maquillar la realidad a través de la capacidad que tiene el lenguaje de mutar, pero el rebautizado “tiquet moderador” es un impuesto que atenta directamente contra el derecho de las personas enfermas. Si se acaba aplicando, será el impuesto más indigno de todos cuantos el neoliberalismo y las políticas del capital se hayan inventado: va dirigido a culpabilizar a la población por estar enferma. A nadie se le escapa que, normalmente, las personas que requieren una mayor demanda de recetas médicas son la gente mayor y los enfermos crónicos. Tanto los unos como los otros, de media, tienen unos ingresos derivados de pensiones de jubilación o de incapacidad laboral nimias, ridículas y que, con duras penas, hacen frente a sus necesidades más básicas. Si ahora, además, el govern les obliga a pagar un euro por cada receta, estos colectivos se verán abocados a dos finales, igualmente preocupantes: decidir auto-excluirse de la medicación necesaria para garantizarles una vida óptima por falta de recursos económicos o vivir en el umbral de la pobreza, incrementando así las desigualdades socio-económicas entre unos catalanes y otros.

Ambos finales tendrán, irremediablemente, una consecuencia: las necesidades sociales de Catalunya se incrementarán y el govern deberá destinar un presupuesto mayor al asistencialismo y los servicios sociales, si es que pretende mantener la cohesión social necesaria para un estado democrático. Así pues, esta mutación del re-co-pago sanitario (volver a pagar lo que ya pagamos a través de nuestros impuestos) no supondrá los anunciados 100 millones de euros de recaudación, sino que, a la larga, tendrá un efecto contrario ya que necesitaremos una mayor inversión social. Ante estas políticas económicas injustas e insolidarias, de momento, solo nos queda una alternativa: la movilización. Que el govern vea que “somos más” y que tenemos las cosas claras.

Que pagui més qui més té: demanem que els bancs paguin per ocupació de la via pública

2011-10-23T13:40:00.001-07:00

Esquerra Unida i Alternativa de Sabadell ha formulat un seguit de propostes al govern municipal sobre les ordenances fiscals pel 2012 que ara estan en procés de negociació. La formació d’esquerres ja va mostrar la seva negativa a l’increment del 5,10% de la taxa dels mercants ambulants per considerar que penalitza els treballadors i treballadores autònomes en un moment en què la situació econòmica està complicant el dia a dia d’aquests treballadors. D’altra banda, EUiA també va manifestar al govern que mantingués la bonificació actual del 100% per a les entitats cíviques i culturals de la ciutat que realitzessin alguna activitat als centres cívics de Sabadell.

Els regidors d’EUiA han traslladat al regidor d’Economia, Ramón Burgués, que el Grup Municipal comparteix l’increment del 3% dels impostos municipals, perquè és l’últim indicador de l’IPC. No obstant això, EUiA considera que aquest percentatge d’increment hauria d’anar acompanyat de mesures correctores com la tarificació social perquè si no és així, un increment lineal no és equitatiu i fa que l’increment sigui el mateix per a totes les famílies independentment dels ingressos i rendes familiars. Per aquest motiu, la formació d’esquerres entén que no podem tractar totes les persones de manera lineal i, per tant, ha de ser obligació de l’Ajuntament garantir l’accés als serveis públics ajustant el preu públic o la taxa a la renda individual i/o familiar.

Finalment, EUiA també ha defensat la implantació d’un impost d’activitat financera a gravar a les entitats bancàries que ubiquin o tinguin ubicats caixers automàtics a l’espai públic en concepte d’ocupació de la via pública. Els regidors d’EUiA han defensat que aquesta taxa, conjuntament amb una tarificació social, podria ajudar l’Ajuntament de Sabadell a proposar unes modificacions de les ordenances fiscals basats en criteris d’equitat i inclusió social. EUiA ha volgut posar d’exemple a ajuntaments com Figueres, Berga o Castelldefels que ja tenen aprovades taxes d’aquest tipus que oscil·len entre els 275 i els 525 euros anuals per a cada caixer ubicat al carrer aplicant, també, criteris de tipus de via pública on estiguin ubicats.

Memorial Lluís Companys a Sabadell

2011-10-15T04:56:00.000-07:00

Aquest matí el Memorial Companys de Sabadell ha convocat un homenatge al qui fou President fusellat de la Generalitat de Catalunya. L'acte ha comptat amb la participació de bona part de l'esquerra política i social de la nostra ciutat, reconeixent no només els valors de la persona d'en Companys, sinó també la necessitat de continuar defensant la dignitat i la democràcia del nostre poble.

Companys, a més, va ser diputat el 1920 per Sabadell a les Corts Catalanes i, més tard, President de la Generalitat. L'acte ha estat conduït per l'escriptor sabadellenc Roc Casagran qui ha recordat que Companys és i serà el "president etern de Catalunya". En Roc ha llegit també un poema que Joan Brossa va "dedicar" als botxins del president Companys. Jo us deixo, també, un article del company Juan Manuel Patón on explica molt bé qui va ser i què representa el President Companys per a nosaltres:

El dia 15 d'octubre es commemora el 71è aniversari de la mort del President de la Generalitat Lluís Companys. La democràcia recuperada després del llarg període negre de la dictadura feixista de Franco va permetre la recuperació pública de la seva memòria. No sense resistències, s'han normalitzat els homenatges institucionals a la seva figura. Crec que és bo que aprofitem la commemoració per remarcar la seva imatge pública com a persona compromesa amb la seva gent i la seva nació, fins al punt d'arriscar la seva vida i perdre-la assassinat per l'Estat feixista.

Crec també que val la pena posar de relleu alguns aspectes rellevants de la seva activitat política i del seu compromís. Un compromís que el va portar a defensar les causes justes fins al punt de ser detingut quinze vegades i a ser qualificat per la policia com a “individu perillós”. El seu compromís amb la justícia social el va portar a exercir la seva professió com a advocat laboralista de sindicalistes. Junt amb d'altres sindicalistes va ser detingut i deportat al castell de la Mola de Maó.

Lluís Companys va ser un dels fundadors de la Unió de Rabassaires (sindicat de viticultors no propietaris). El 1934, sent ja President de la Generalitat, va impulsar la Llei de Contractes de Conreus, que el va enfrontar amb els grans propietaris i amb el Govern d'Espanya.

El 6 d'octubre de 1934, Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Arran d'un cop militar, va ser detingut i empresonat junt amb tot el Govern de la Generalitat i es va suspendre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Va ser traslladat a Madrid, on va ser jutjat i condemnat a trenta anys de reclusió i empresonat a El Puerto de Santa María fins que l'any 1936 el Govern del Front Popular el va alliberar. El 23 de juliol de 1936 va crear les milícies ciutadanes per a la defensa de la República i la lluita contra el feixisme i la reacció.

També va ser Lluís Companys qui va promoure la celebració a Barcelona de l'Olimpíada Popular alternativa a la de Berlín organitzada pels nazis. Però just el dia de l'assaig general de la inauguració, amb 6.000 atletes de 23 països inscrits i 20.000 visitants estrangers, es va produir el cop d'estat de Franco. Aquest va ser el motiu de la proposta de CCOO, l'any 1988, de posar el nom de Lluís Companys al nou Estadi Olímpic de Montjuïc, que no es va aprovar fins l'any 2001.

Arran de l'ocupació de Catalunya per part de les tropes franquistes, el 5 de febrer de 1939 es va exiliar a França. L'agost de 1940 va ser detingut per agents de la Gestapo i extraditat a Espanya, on va ser torturat, sotmès a un Consell de Guerra i afusellat el 15 d'octubre de 1940 al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.

Per tot això, la gent d'esquerres i catalanista estimem en Lluís Companys i el considerem un dels nostres. No ho haurien de simular els qui volen enterrar la memòria històrica; els qui volen acabar amb el sindicalisme i deixar camp lliure als acumuladors insaciables de riquesa; els qui sacralitzen la propietat per sobre de les necessitats humanes; els qui neguen el dret d'autodeterminació i volen retallar l'autogovern de Catalunya, els qui prefereixen retallar la sanitat, l'educació i la RMI de la gent que té menys i no tocar les grans fortunes; en definitiva els qui estan de part dels poderosos.

“Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer!”.

Juan Manuel Patón Barnés

Sabadell antifeixista!!! A Sabadell, unitat contra el feixisme

2011-10-12T11:24:00.000-07:00

Sabadell ha celebrat aquesta tarda una manifestació antifeixista que, recorrent tots els carrers de la ciutat que uneixen el centre històric amb el barri de Gràcia (plaça del Treball), ha cridat contra qualsevol acte d'intolerància feixista, xenòfoba o racista a la nostra ciutat. És important veure com la societat (principalment d'esquerres, permeteu-me) aconseguim unir-nos per tal de demanar i reinvindicar allò que sentim com a imprescindibles.

A la marxa antifeixista ("Combatim el feixisme"; m'ha agradat el lema. Pel verb, fonamentalment) he pogut veure gent de l'Entesa, de la CUP, d'ERC, del PCPC, de Justa Revolta, d'En Lluita!... i companys i companyes d'Esquerra Unida i Alternativa - EUiA. Aquesta suma de l'esquerra social, alternativa i transformadora cada dia m'agrada més.

Quan les coses s'0rganitzen amb un bon fi no s'hi valen ni excuses ni crítiques organitzatives. Segurament podríem haver ampliat convocatòria, haver convidat a la roda de premsa que es va dur a terme... però l'objectiu ÉS i HA ESTAT tan important que era obligació estar-hi present. I així ha fet EUiA i la seva representació institucional local.

Crec que l'objectiu l'ha aconseguit el teixit social i popular de Sabadell: evitar un concert feixista a la nostra ciutat i sensibilitzar la població de la necessitat de continuar lluitant i, sí, sent combatius, contra qualsevol manifestació del racisme, del feixisme i de la xenofòbia. Són actituds antidemocràtiques que, sobretot en èpoques de crisi, arrelen en la necessitat.

Lluitem-hi

Combatem!!!

Moció de la PAH per evitar situacions de desnonaments, presentada per PSC, ES, ICV i EUiA a Sabadell

2011-10-09T08:16:00.000-07:00

(foto publicada a Ràdio Sabadell, http://www.radiosabadell.fm/Noticies/Sabadell-aprova-una-proposta-per-evitar-situacions-de-desnonaments

Molts m'heu demanat que pugui publicar la meva intervenció en la moció presentada conjuntament pels Grups Socialista, Entesa per Sabadell, ICV i Esquerra Unida i Alternativa a l'Ajuntament de Sabadell i elaborada i projectada per la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques. Aquí la teniu:

Bona tarda a tots i a totes,

La nostra preocupació per la situació de les famílies que són objecte de la injusta i, permetim que ho digui, anticonstitucional figura del desnonament, ve des de fa molt de temps. Vull recordar que, en la legislatura passada, vam presentar una moció per a la creació d’una Taula d’Emergència Social a Sabadell que abordés les problemàtiques de les famílies desnonades a la nostra ciutat.

Aquesta crisi econòmica que patim provocada pels grans especuladors financers, determinades entitats bancàries i la feblesa d’alguns governs de la Unió Europea davant els Mercants financers, ha provocat que, segons les dades del Consejo General del Poder Judicial en aquests darrers anys s’han executat o estan en curs d’execució més de 350.000 desnonaments judicials per impagament d’hipoteques i es preveu que aquest any 2011 i el 2012 es podria arribar als 500.000 desnonaments judicials a tot l’Estat espanyol. En el cas de Catalunya es preveu que en aquest any i el proper es poden arribar a produir unes 40.000 o 50.000 execucions hipotecàries, més del doble que el 2010. Cal també tenir present els milers de desnonaments d’habitatges en lloguer de famílies que no poden tampoc pagar els lloguers. En els últims mesos hem viscut un punt d’esperança, hem pogut veure com a societat una petita llum al final del túnel, perquè s’han aconseguit aturar desnonaments a la nostra comarca. Per tant, Esquerra Unida volem saludar i encoratjar al desenvolupament d’iniciatives ciutadanes de la societat organitzada com la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques.

Aquestes situacions que he descrit anteriorment s’estan incrementant per raó que cada vegada són més les famílies que es queden sense ingressos de cap mena, una vegada esgotades les prestacions d’atur o els subsidis, i no poden trobar un lloc de treball, o bé veuen reduïts radicalment els seus ingressos per raó dels baixos salaris i la precarietat laboral de forma que no poden cobrir el pagament de les amortitzacions hipotecaries o els lloguers.

Des d’Esquerra Unida, i en tots els nivells de representació institucional, estem treballant per què aquesta situació es comenci a solucionar en l’àmbit administratiu que li correspon. És a dir,

· Reclamem la modificació de la regulació hipotecària incorporant la figura de la dació en pagament, de forma que el deutor quedi alliberat de la totalitat del deute hipotecari amb el lliurament de l’habitatge a través dels Diputats d’Izquierda Unida al conjunt de l’estat.

· També hem recolzat propostes al Parlament de Catalunya com la iniciativa legislativa que preveu que, per garantir el dret a l’habitatge de les persones que perdin la seva propietat per l’execució de la hipoteca, s’ampliï la possibilitat d’oferir propostes alternatives com quedar-se l’habitatge en règim de lloguer o usdefruit vitalici o renegociar el deute.

· Treballar en la línia de construir un canvi de model econòmic perquè sempre hem defensat que és l’economia la que ha d’estar al servei de les persones, i no, com passa ara, les persones al servei de l’economia i dels poders financers.

Som conscients, no obstant, que aquestes iniciatives que algunes han prosperat i d’altres han estat descartades per governs de dreta o per la complicitat de governs acomplexats davant dels poders econòmics, han de venir acompanyades de mesures de caràcter local.

Esquerra Unida pensem que, des del món local, també es poden estudiar fórmules creatives per garantir el dret a l’habitatge digne i, en conseqüència, evitar la figura anticonstitucional del desnonament perquè atempta d’arrel contra un dret orgànic bàsic com és el dret a l’habitatge. En aquest sentit, es poden estudiar fórmules com la treva hivernal francesa que impedeix fer desnonaments als mesos de més fred, l’ordenança del municipi de Bobigny (França) que impedeix fer cap desnonament per motius econòmics i obliga als privats a acudir a una Comissió Municipal de Mediació o l’ordenança del Districte X de Roma que preveu l’expropiació de l’usdefruit de pisos buits per reallotjar famílies desnonades en règim de lloguer social.

Són alguns exemples, no diem que hagin de ser aquests, però sí que s’estudiïn mecanismes, iniciatives o normatives municipals per garantir el nostre Dret a l’Habitatge. Aquesta voluntat de totes les administracions, del governs estatal, nacional i local, i amb la mobilització i la organització de la societat en general és la única sortida possible per garantir un món just i socialment equilibrat. Gràcies.

Allò que tal vegada s'esdevingué (crònica d'un Ple Municipal)

2011-10-08T12:10:00.000-07:00

(imatge del Ple Municipal de Sabadell)

El passat dimarts 4 d’octubre, a Sabadell,vam tornar a viure un Ple Municipal ben mogut. Aquesta vegada la pressió va venir del carrer. La Plataforma dels Afectats per les Hipoteques i la Plataforma de la Sanitat Pública vam presentar ambdues mocions (fent servir els grups de l’esquerra municipal) per defensar drets fonamentals com la sanitat i l’habitatge.

Personalment, va ser un d’aquells Plens que et reconcilien amb la política (amb Majúscules). Sentir-te políticament útil per a la societat i pels valors de la democràcia és una de les raons per les quals gent que no volem viure professionalment de la política ens hi dediquem hores.

D’aquest Ple surto amb tres substantius apresos: EVIDÈNCIA, ESPERANÇA i CONSTÀNCIA.

EVIDÈNCIA, perquè el Ple també ens va mostrar la cara més autèntica de la dreta (la catalana i l’espanyola). Mentre que el PP, en la seva línia, va arribar a afirmar que demanar per la sanitat pública i pel dret a l’habitatge era fer “cantos a la vida”; CiU va escenificar perquè van ser votats per molts catalans i catalanes i, en canvi, només volen governar per a uns quants poderosos quan el seu portaveu va afirmar que “el govern no fa retallades, sinó reajustaments”.

ESPERANÇA, perquè el PSC de Sabadell va fer un discurs d’esquerres (ara, només falta que aquests discursos vagin acompanyats d’accions també d’esquerres... però és un començar). Els socialistes sabadellencs van afirmar que ARA defensaran allò que ni Zapatero ni Rubalcaba van votar i que IU havia defensat (per exemple, la dació en pagament). Repeteixo el que ja vaig dir en el Ple: “a buenas horas, mangas verdes”. I esperança també perquè, des de feia ja massa Plens Municipals, l’esquerra de Sabadell vam coincidir en un bon grapat de votacions.

CONSTÀNCIA, perquè hi ha qui políticament (i fins i tot en el terreny personal) s’ha dedicat a difamar i estendre mentides que ara es van situant. L’ interès d’EUIA de Sabadell ÉS, HA ESTAT i SERÀ el benefici dels sabadellencs i les sabadellenques. Qui ha embrutat la ciutat i la seva gent venent mentides a dojo, nosaltres només podríem recòrrer a la constància de la dita: “el tiempo, pone a cada uno en su lugar”. Y el tiempo ha empezado a dejar constancia de su inexorable naturaleza.

Els centres cívics de Sabadell, han de continuar sent públics

2011-10-08T11:55:00.000-07:00

(a la foto, Marisol Martínez amb companys de les Associacions de Veïns de Can Rull, Creu de Barberà, Ca n'Oriac, Covadonga i Torre-romeu)

Esquerra Unida i Alternativa ha defensat, en roda de premsa, el paper dels Centres Cívics públics de la ciutat davant del canvi proposat per l’equip de govern en la taxa per la utilització privativa dels equipaments culturals, cívics i educatius de la ciutat. EUiA defensa un model públic on els centres cívics siguin l’eix social dels barris, de la cultura popular i un lloc de trobada per a tots els ciutadans i les ciutadanes.

La portaveu del grup municipal, Marisol Martínez, que ha estat acompanyada per membres de diferents entitats veïnals de la ciutat, com ara la Creu de Barberà, Can Rull, Ca n’Oriac, Covadonga o Torre-romeu, ha advertit que “aprovar aquesta modificació fiscal per a aquesta taxa seria fer un canvi de model dels centres cívics que, des d’EUiA, no compartim en absolut”. Martínez també ha afirmat que “suposaria un re-pagament dels centres cívics. Si aquests han estat finançats pels impostos i contribucions dels i les sabadellenques, ara no poden tornar a pagar per fer-ne ús”.

Des del moviment veïnal, el president de l’AV de Ca n’Oriac, Francisco Morales, ha recordat “la funció social que fan a la ciutat els centres cívics” i ha advertit que “aplicar una taxa pel seu ús seria una agressió a les activitats culturals de la ciutat i un pas enrere en les conquestes del món veïnal a Sabadell”.

EUiA de Sabadell exigirà al govern municipal que treballi per potenciar, promoure i incentivar tot tipus d’activitats, actes, trobades i manifestacions de la cultura popular en comptes de penalitzar-les amb taxes privatives pel seu ús.

En aquest sentit, la portaveu d’Esquerra Unida i Alternativa, Marisol Martínez, ha garantit que “vetllarem perquè els centres cívics continuïn sent gratuïts per a totes les entitats que en vulguin fer un ús no lucratiu”. Finalment, la regidora d’esquerres ha afirmat que “apostarem perquè, en canvi, el seu paper estigui destinat a dinamitzar la cultura, l’associacionisme, l’esperit crític i el benestar de totes les persones, fent que siguin centres més oberts, més participatius i veritablement útils per a tothom”.

Educación en Europa

2011-07-01T22:53:00.000-07:00

La situación de la Educación (y de los sistemas educativos públicos) en Europa es simplemente un reflejo de la Unión Europea que el capital, con la alianza del neoliberalismo y la socialdemocracia, están construyendo. Una UE más preocupada por las políticas económicas que ocupada por las políticas sociales.

Las evidencias de que el sistema de enseñanza de los países de la Unión está al servicio de los mercados son las siguientes:

· Valoración de los resultados académicos y de la enseñanza en general en costes económicos.

· Titulaciones académicas puramente mercantilistas.

· Precariedad laboral del personal educativo (no solo de los docentes).

· Procesos de concertación que encubren privatizaciones del ámbito educativo.

· Pérdida del peso de las humanidades y de la formación crítica de las personas en el currículum educativo.

Ante esta situación, la izquierda alternativa también deberíamos hacer un ejercicio de autocrítica. En estos momentos, en el ámbito de los servicios públicos y, también, en la educación optamos por reclamar que se paralicen los recortes previstos por cada gobierno. Con esta actitud hemos dejado de reivindicar una mayor inversión en la Educación pública. Sin un aumento de la inversión pública en Educación, en el conjunto de los países de la Unión, la cohesión social y la lucha por la igualdad y la justicia social no será posible. Tal y como la compañera Àngels Martínez comentó en la Jornada de Barcelona, “la rentabilidad de algunas empresas va a costa de un coste social elevado para el estado”, es decir, el engaño capitalista de que la enseñanza privada resulta más económica para la economía del estado es puramente falso ya que la única que genera cohesión social y, por lo tanto, menor gasto social a posteriori (Sanidad, ayudas sociales, planes de inserción y ocupación, etc), es la educación pública.

Esta situación de la Educación Pública se agrava todavía más en determinados países de la Unión Europea (Francia, Portugal, Italia y, sobre todo, España) donde las empresas que hacen negocio de la educación están, además, en manos de la iglesia. Así pues, reclamar y reivindicar una educación laica no es solamente un ejercicio ideológico, que lo es, sino una manera de entender la esencia y los valores de la Educación Pública.

Ante esta situación, considero que la izquierda alternativa y, por supuesto, el Partido de la Izquierda Europea y el Grupo de Trabajo de Educación nos deberíamos marcar cinco objetivos:

1. Trabajar activamente por la unidad de la izquierda europea en defensa del servicio público de educación (realizando, previamente, una definición sobre lo que, de manera conjunta, entendemos por Educación Pública).

2. Defender una educación pública universal que cubra todas las etapas de la vida (educación infantil, primaria, secundaria, postobligatoria, universitaria, formación profesional y formación de adultos o a lo largo de la vida). Pese a la crisis, esta educación debe ser de calidad, laica e intercultural, pero que ni estos adjetivos ni la crisis actual del capitalismo pasen factura a otros logros sociales como la coeducación, la educación en valores democráticos, la renovación pedagógica, etc).

3. Garantizar la estabilidad laboral del personal educativo; entendiendo como personal educativo no solamente a los profesionales docentes sino a cualquier profesional que participa en el proceso educativo (monitores, pedagogos, orientadores, extraescolares, etc).

4. Trabajar propuestas que vayan en la línea de democratizar los Consejos Escolares de los centros educativos garantizando la participación de familias, alumnos y personal educativo con el objetivo de convertir el Consejo Escolar en un auténtico órgano de debate y decisión colectiva de la comunidad educativa más próxima.

Trabajar todos estos objetivos de forma conjunta y en red con los movimientos sociales a través de diversas fórmulas: movilizaciones, planes de trabajo, sensibilización social, etc.

Una sentència contra la cohesió social

2011-01-05T10:42:00.000-08:00

Hem acabat aquest any 2010, certament, amb un seguit de males notícies. Algunes de les quals en som conscients avui mateix i d’altres que, sense dubte, ens adonarem d’aquí un temps. Una d’aquestes darreres són les tres sentències fetes públiques, ara fa uns dies, pel Tribunal Suprem sobre el model d’immersió lingüística a l’escola catalana. Tres famílies (Tarragona, Barcelona i Sabadell) de l’escola concertada van exigir al Govern de la Generalitat que els seus fills o filles poguessin ser escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular. Ara, el Suprem els hi ha donat la raó.

Es tracta d’una sentència que pot afectar, estructuralment, un dels eixos més importants de la bona convivència del nostre país: la cohesió social. Des de la recuperació de la democràcia, el model d’immersió lingüística de les nostres escoles ha garantit un element fonamental per al futur de Catalunya: que els i les nostres alumnes siguin competents en les dues llengües oficials del país. Aquest és el fet essencial per entendre el que ha passat i el que poden suposar aquestes sentències.

Si no garantim un model acadèmic i, per tant, un model de societat que permeti a tot l’alumnat finalitzar la seva formació amb uns nivells de competència lingüística i comunicativa similar en ambdues llengües (i, si també pot ser en anglès, millor encara) acabarem situant-nos en una societat fragmentada, dividida i a la cua del futur. Aquest extrem és el que clarament busquen sentències impulsades, coordinades i proposades per la dreta espanyolista i centralista que vol radicalitzar les relacions entre Catalunya i l’estat espanyol.

Amb la recent aprovació de la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) l’escenari de l’escola catalana no és, ni de llarg, el més òptim dels contextos normatius que podríem tenir. En aquest sentit, des d’EUiA i des d’ICV-EUiA ens hi vam posicionar clarament en contra per què, amb recursos públics, es podrà segregar a l’alumnat en funció de sexes, és a dir, es permet la separació dins de l’aula dels nens i de les nenes. Ara, amb la sentència del Suprem, patirem (esperem que algú ho corregeixi) una doble segregació dins de l’escola catalana: la separació per sexes i la segregació en funció de la llengua vehicular emprada.

És, sense dubte, un model de país que no ens agrada. És un model de relació entre llengües i entre pobles que no aporta res de positiu. És traslladar al marc de formació i de futur (l’escola) un problema que interessa només a determinats col·lectius polítics però que, per sort, no està situat als carrers de Catalunya. Per tant, cal fomentar la immersió lingüística perquè és la millor aposta pel futur, per la cohesió social i per la normalitat democràtica. Cal que el nou govern de Catalunya encapçalat per CiU i Artur Mas, i acompanyat per la resta de forces democràtiques del Parlament, tingui el coratge de recórrer aquesta sentència pel benefici de la unitat i la cohesió del país; seria una bona manera de demostrar que posem per endavant els interessos del conjunt de la societat.

El debat de la fragmentació

2010-11-22T05:56:00.000-08:00

Ahir a la tarda vam poder viure, a TV3, un "debat" a 6 entre els caps de llista de les formacions amb representació parlamentària a Catalunya: Artur Mas, José Montilla, Joan Puigcercós, Alicia Sánchez-Camacho, Joan Herrera i Albert Rivera.

A banda d'entrar a analitzar la fermesa d'uns, l'educació d'uns altres o la hipocresia manifesta de molts d'ells, el que més em va sobtar (negativament) d'aquest debat va ser la imatge difosa i mal enfocada d'un país, Catalunya. Em preguntava, tota l'estona: ¿quina imatge de país es pot endur una persona que hagi seguit el debat i que no visqui als carrers dels nostres pobles, barris i ciutats?

Doncs, sí. La imatge de la divisió i de la fragmentació social. Es va veure una Catalunya dividida entre aquells que volen fer de la llengua una qüestió de SER més que no pas d'instrument. És a dir, tot el contrari del que es viu als carrers. Tant PP com C's continuen enarbolant una bandera artificial de defensa dels drets lingüístics dels castellanoparlants quan, si algun dret està en perill, és el dels catalanoparlants.

L'altra divisió de país va ser la demostrada per la manera d'entendre i concebre les infraestructures. La dreta (CiU, PP, C's i, en alguns casos, PSC-PSOE) continuen defensant unes infraestructures que trinxen el territori, que no generen ocupació, que segreguen i desequilibren Catalunya en funció del lloc de residència dels i les catalanes i que perjudiquen econòmicament i mediambiental al nostre país i les seves persones. Per contra, hi ha l'alternativa d'una economia i unes infraestructures al servei de les persones. L'alternativa de fer créixer un país, i de dissenyar-ho, en funció de les necessitats dels catalans i les catalanes i no de les necessitats del mercat i dels poderosos econòmico-financers.

I, al final, una nova divisió: la de les majories que volen fer desaparéixer les minories (també les parlamentàries). Si no, no s'entén que Mas i Montilla apostin per un debat a 2 que deixa fora del centre del debat i de la opinió pública una part importantíssima de l'arc parlamentari català sense la qual no s'entendria, avui, la democràcia. Per tant, si no volem acabar com els Estats Units d'Amèrica on l'important no és el contingut (és a dir, les polítiques que es volen tirar endavant) sinó la forma (és a dir, les persones que lideraran els governs), cal que les minories parlamentàries no siguin engolides per les majories.

Finalment, si em permeteu, em va sobtar molt l'actitud d'ERC i PSC. Sembla que tots dos han dissenyat una campanya on volen difuminar i amagar el govern catalanista i d'esquerres (és a dir, el tripartit), però al debat d'ahir tots dos treien pit amb els encerts, que han estat molts però malament comunicats, del govern d'entesa. Així doncs, em quedo amb les propostes d'ICV-EUiA i amb les paraules del Joan Herrera: cal una majoria plural d'esquerres. I cal convèncer, a més, els indecisos i els abstencionistes: un vot en blanc o una abstenció és el silenci davant les retallades socials còmplices de la socialdemocràcia i el neoliberalisme.

Ahora, la prioridad son los trabajadores!

2010-05-09T02:49:00.000-07:00

El pasado miércoles, y después de más de un año sin mantener ningún encuentro formal, el presidente del gobierno y el “líder” de la oposición llevaron a cabo una reunión de la cual todavía los ciudadanos y ciudadanas no tenemos muy claros cuáles fueron los objetivos principales. Está claro que los temas que abordaron ambos fueron de calado económico y que se trajeron un acuerdo bajo el brazo: modificar la Ley de cajas de ahorros.

Nuevamente, unos y otros, han demostrado que no son la alternativa de gobierno que esperan los trabajadores y las trabajadoras. El primer tema que se debería haber abordado en dicha reunión es el estudio de propuestas para dar respuesta a los más de 4,6 millones de personas en paro que ya arrastra el estado español. El gobierno socialista ha perdido una auténtica oportunidad para demostrar que está con los más necesitados, que su prioridad son los trabajadores y las trabajadoras y que la única reforma que pudiera admitirse, desde la izquierda, en la nueva Ley de Cajas de Ahorros es aquella las humanice y las aleje de los intereses privados de los grandes bancos.

A diferencia de estas propuestas neoliberales a las que tanto se está acercando el gobierno Zapatero en un momento de crisis económica que está asfixiando a las economías familiares ya de por sí muy debilitadas, Izquierda Unida e ICV-EUiA están realizando propuestas para potenciar una reforma fiscal más justa y por una mayor exigencia pública a la banca. Estos objetivos sí lo son de una izquierda real, que tiene presencia en la calle y que conoce, de primera mano, las necesidades de los ciudadanos y las ciudadanas. La diferencia es que el gobierno del PSOE escucha y acuerda con el PP todos los temas económicos que, además, no suponen una salida a la crisis y, en cambio, hace oídos sordos a las propuestas de la izquierda de luchar decididamente contra el fraude fiscal y la economía sumergida y adecuar una reforma fiscal progresiva para que pague más quien más tiene, lo que ayudaría a poner en marcha políticas de inversión pública de Estado, que tendría que ser el motor que tire de una economía más cercana a los intereses de los ciudadanos.

Por este motivo, cuando la prioridad sean los trabajadores y las trabajadoras la izquierda estará, sin lugar a dudas, al lado de esta línea. En cualquier marco: local, nacional, estatal o europeo. Porque, desde la izquierda, entendemos que la política debe servir para ayudar a los ciudadanos y las ciudadanas; para atender, con honestidad y buenas prácticas, las necesidades de la sociedad. Porque, ante esta crisis económica ya no cabe ninguna salida más que la de defender políticamente que, ahora, la prioridad son los trabajadores.

Más 1 de Mayo que nunca

2010-04-29T00:44:00.000-07:00

La sociedad catalana encara un primero de mayo que tendría que ser más reivindicativo que nunca. El análisis de la situación de los trabajadores y las trabajadoras, durante este primer trimestre de 2010, no deja lugar a dudar. La crisis que vivimos en el estado español no es únicamente fruto de la situación internacional y la especulación financiera, que también, sino que las políticas de los gobiernos del PP y del PSOE han contribuido bastante a la pérdida de derechos de la clase trabajadora. La respuesta a esta situación actual ha sido dar un giro todavía más acentuado hacia las políticas de derechas: una reforma del sistema público de pensiones que castigará todavía más a nuestra clase y una reforma laboral que consolidará un mercado de trabajo cada vez más precarizado. Además de estas medidas planteadas por el gobierno central, son especialmente graves las medidas de choque anunciadas que sirven para premiar a aquellos que han provocado la crisis económica: los bancos y la parte más desalmada del empresariado.

Por toda esta situación, este primero de mayo no debe de servir únicamente para sensibilizar y hacer pedagogía sobre la conciencia de clase, tan necesaria y vital en nuestros días, sino que debe ser una movilización masiva para reclamar que otras medidas y otras soluciones, de izquierdas, pueden dar respuesta a esta situación. Son las medidas que han planteado organizaciones de la izquierda real y social como Izquierda Unida y Esquerra Unida i Alternativa: medidas salariales o de capacidad económica de la clase trabajadora, medidas financieras y medidas en materia de vivienda. Seguramente los tres ejes más importantes que garantizan un estado de derecho basado en la igualdad de oportunidades, en la justicia social y en la equidad.

En cuanto a la capacidad económica de la clase trabajadora, es urgente la necesidad de elevar el Salario Mínimo Interprofesional hasta los 1000€ y que, además, esto vaya acompañado de un sistema justo y público de pensiones. Una reforma fiscal que haga que pague más quien más dinero tiene y ayude a las economías familiares a soportar el día a día de una casa.

La medida económica más importante pasa por hacer imprescindible que los 8.000 millones de euros que el gobierno Zapatero inyectó a la banca para su salvación, y posterior asfixia de la clase trabajadora, se convirtieran en participación pública del estado en acciones en cada una de estas entidades bancarias. Eso garantizaría una banca pública que la actual situación de crisis económica ha evidenciado como imprescindible.

Por último, las medidas en materia de vivienda pasan por crear un parque de vivienda pública de alquiler social (no estos alquileres públicos que están a veces por encima del precio de mercado del alquiler privado) y un aumento de la cobertura al alquiler que ayude a quitar miedo y evitar riesgos a los arrendatarios y garantizar derechos y utilidad a los inquilinos.

Se trata, simplemente, de tres ejes fundamentales para garantizar que esta crisis económica, creada por un poder financiero insolidario y apoyada por las políticas del PP y del PSOE, no la paguen los trabajadores y las trabajadoras más todavía de lo que lo están haciendo. Se trata de utilizar esta crisis económica del capitalismo para proyectar un cambio de modelo económico, social y productivo. Por lo tanto, este Primero de Mayo hay que movilizarse, porque se trata de mucho.

Força política, treball social i maduresa organitzativa

2010-03-25T15:30:00.000-07:00

El passat divendres dia 19 març la gent d'Esquerra Unida i Alternativa de Sabadell vam organitzar, per primera vegada a la nostra història, un sopar multitudinari sota el lema: "Sempre a l'esquerra". Com ha de ser! Caldria destacar, i evidentment donar les gràcies, l'acompanyament que persones com el Jordi Miralles, el Joan Josep Nuet, la Mercè Civit, el Ramón Luque o el mateix Cayo Lara ens van fer a la reescollida coordinadora, Marisol Martínez, i a tota la Comissió Política Local de Sabadell.

Entre molts altres objectius que pretenia aquest sopar d'EUiA, el més important i que vam aconseguir amb escreix va ser el de reunir, d'una manera lúdica però amb contingut ideològic, l'esquerra social de la ciutat. En aquest sopar estaven presents exregidors del govern Farrés, gent vinculada al món veïnal, al món sindical, a les entitats culturals i esportives i l'actiu polític d'EUiA... molt ben acompanyats per gent de la comarca.

Especial va ser el reconeixement que EUiA va voler fer al company Joaquín Zamoro. Era la primera vegada en tots els anys d'EUiA a Sabadell que el company Zamoro no havia estat escollit a la Comissió Política perquè ens va deixar ara fa dos anys d'una manera inesperada. En Zamoro, que va morir sent responsable d'organització d'EUiA a Sabadell, es mereixia un reconeixement intern com el que l'organització de Sabadell li vam voler fer.

A banda d'això, el sopar també va mostrar que avui Sabadell compta amb una organització d'esquerres alternativa que és forta, que vol ser útil per als ciutadans i les ciutadanes, que ha dut a terme un intens treball social en el que nosaltres anomenem EUiA més moviment, i que ha madurat organitzativament. Un acte amb més de 400 persones i on tot va sortit molt bé ha de ser un orgull i una senyal que el treball s'està fent molt bé. Ara, com va explicitar la Marisol Martínez, i com va recollir el Cayo Lara: "és hora que l'alcaldia de Sabadell torni a mans de l'esquerra de debò".

La trampa de la paraula

2010-03-03T06:57:00.000-08:00

Ahir, a Sabaell, vam tornar a tenir una sessió plenària maratoniana. Però va ser, com recordo que sovint parlaven els meus pares, allò que en diuen "sesión continua". A les nou del matí (una hora molt addient per als regidors i regidores que tenim el vici de menjar a final de mes i, per tant, compatibilitzem la nostra tasca de representants públics amb la professional) els grups de l'oposició (sí: dic de l'oposició perquè crec que s'ha demostrat sobradament que el PP no el podem sumar a aquest grup) vam demanar la reprovació de l'Alcalde per la seva mala gestió envers l'accés als pisos tutelats del Complex per a la Gent Gran de Sant Oleguer. Unes hores más tard, a les 18h, el Ple Ordinari on també tractàvem temes de gran rellevància per a la ciutat.

Pel que fa al primer Ple del dia, l'extraordinari, va ser una mostra evident de com poden ser de tramposes les paraules. Intentar confondre la ciutadania que el Ple era inadeqüat perquè el tema està en mans de la Fiscalia va ser l'estratègia (previsible) de l'equip de govern de l'Alcalde Bustos. Crec que és molt evident el que defensàvem des d'ICV-EUiA:

Les responsabilitats penals, si n'hi ha, les dirimirà la Fiscalia. Per sort, des de fa anys, tenim una societat democràtica que té la capacitat de separar els diferents poders. Així doncs, el poder polític no té potestat per dirimir responsabilitats penals. Li correspon al Jutjat.
Les responsabilitats polítiques, en canvi, són potestat, en l'administració local, o bé de l'Alcalde (màxima autoritat competent) o bé del Ple, quan la màxima figura en fa deixadesa de les seves funcions. En aquest cas, els grups de l'oposició (ICV-EUiA, CiU, ES i ERC) vam assumir, per responsabilitat política, el nostre paper de fiscalitzar l'acció de govern. S'han demostrat, i reconegut per part de regidors de l'equip de govern, evidents irregularitats administratives i polítiques que s'han de solventar amb responsabilitats polítiques. Si l'Alcalde no assumeix aquest paper, li toca al Ple.

Malauradament, i com ha passat al llarg d'aquesta legislatura, el PP del senyor Soriano ha sortit com a escuder del govern Bustos. Simplement em limitaré a enunciar el titular que l'edició digital d'El País va treure: "El PP salva a Bustos de ser reprobado como Alcalde". Lo dicho.

Les Festes Majors de barris han de ser eines fonamentals de cohesió social i equilibri territorial entre els diferents barris de la ciutat

2010-03-01T04:04:00.000-08:00

El passat dia 13 de febrer la Junta de Govern Local va aprovar les bases específiques de subvencions destinades al foment de la cultura popular i tradicional, a través de la realització de les festes majors en els barris de Sabadell. Aquestes festes, que celebrem a la ciutat més d’una vintena en cadascun dels diferents barris o sectors, no han estat mai defensades amb claredat per part de l’actual equip de govern.
A la darrera comissió informativa de la Presidència, de la qual el regidor Joan Mena és el portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA, va passar l’informe tècnic amb data d’1 de febrer de 2009 que proposa una dotació econòmica per a les festes majors de barri de 108.000 euros, amb l’obertura de dos procediments: un primer de 100.000 euros i un segon de 8.000 euros.
Segons el Grup Municipal d’ICV-EUiA el govern Bustos, més enllà de limitar-se a subvencionar activitats portades a terme per part de les entitats que, de forma voluntària i amb una dedicació molt lloable a la vida cultural del seu barri, no ha establert ni un model ni uns criteris per aquestes Festes Majors dels barris. Més enllà de convertir-se en un espai d’activitats lúdiques, la formació roig i verda defensa que les Festes Majors de barris han de tenir un marcat valor de cohesió social, d’equilibri territorial entre els diferents barris i sectors de la ciutat, d’igualtat d’oportunitats i de foment de la participació ciutadana. En aquest sentit, el regidor Joan Mena destaca que “si alguna d’aquestes Festes Majors de barris presenten alguns d’aquests aspectes és més per la voluntat de les entitats que les duen a terme que no pas per la implicació o el seguiment que en fa l’equip de govern”.
Amb l’objectiu, doncs, de garantir que les Festes Majors dels barris de la ciutat han de ser eines fonamentals, a nivell territorial, de cohesió social, d’equilibri territorial, d’igualtat d’oportunitats i de participació ciutadana, ICV-EUiA entén que l’equip de govern s’hauria de creure i defensar amb valentia aquests valors. Aquesta voluntat del govern s’hauria de veure en els següents aspectes:
• La partida pressupostària destinada a TOTES les festes majors de barri són 108.000 euros. En aquest sentit, si compten que celebrem a la ciutat un total de 23 festes majors, la mitja per a la organització de cada festa està a l’entorn dels 4.600 euros. Tenim, en canvi, altres partides que, ja siguin de Cultura (com ara una única activitat de la darrera Festa Major de la ciutat que va costar 70.000 euros – concert del Canto del Loco) o de manteniment de l’espai públic (com ara el manteniment de la decoració ornamental dels fanals de l’eix central – que ascendeix a 120.000 euros anuals) demostren clarament quina és la prioritat per al govern. Per tant, cal un repartiment pressupostari més just en funció de la necessitat de cobrir determinats objectius fonamentals com el de cohesió social o equilibri territorial.

• Les garanties de les festes majors en aspectes com la seguretat, els equipaments disponibles per a cada barri o sector, la recerca d’espais adients i consensuats amb els veïns i veïnes o d’altres relacionats amb la salut pública són fonamentals. A tall d’exemple, el passat 2009 només rebien una subvenció de 120 euros addicionals les entitats que contractessin un lavabo químic; i només ho van demanar tres en el primer procediment obert. Per tant, cal que el govern actuï més directament en aspectes de garantia pel que fa a les Festes Majors dels barris.

• Un dels objectius de les Festes Majors també ha de ser el del foment de la participació ciutadana, ja que són els veïns i veïnes dels barris els encarregats de dissenyar el programa d’activitats. Per tant, cal aprofundir en processos de discussió participatius que, de forma conjunta i consensuada, estableixin els criteris necessaris per a dignificar les festes majors de barris.

• El reconeixement institucional de les festes majors de barri que, a nivell territorial, ha d’estar a l’alçada de la Festa Major de la ciutat. La defensa d’aquests valors de les festes majors de barri ha de ser també en el marc institucional. Per tant, les festes majors de barris han de ser contemplades com a actes de ciutat de foment descentralitzat de la cultural popular i tradicional.

Finalment, el Grup Municipal d’ICV-EUiA vol agrair, reconèixer i encoratjar les entitats de la ciutat que organitzen les festes majors dels barris de Sabadell per continuar amb aquesta tasca encara que sovint no veuen complementat el seu treball per l’actual govern més enllà d’una subvenció en qüestió. I, altrament, reclamem al govern de la ciutat que reconegui i vetlli amb molta més claredat pel paper fonamental que, territorialment i social, han de jugar les festes majors dels barris.

Zapatero: amaga con la izquierda pero chuta con la derecha

2010-02-07T04:56:00.000-08:00

Llevamos una semana muy intensa con el tema de la jubiliación y, por extensión, los recortes sociales que el gobierno Zapatero intenta llevar a cabo. Seguramente es una salida hacia adelante ante las intensas críticas recibidas por Europa; algún "colega" entre ellas. Ya veníamos diciendo desde la izquierda real (no es pretensión, sino constatación) que esta crisis económica del modelo capitalista inmobiliario y financiero no la debían pagar los y las trabajadoras. Seguramente cuando decíamos esto era porque todos ya sabíamos que sí; que la pagaríamos los de siempre.

Si la socialdemocracia, encarnada hoy en día por Zapatero, sólo tiene como solución a esta crisis económica los recortes sociales de los trabajadores y las trabajadoras, es que se constante claramente que hace falta una izquierda (política, social y también institucional) más fuerte, más útil y que marque el paso a esta sociedad despolitizada. Ante la intención de alargar el periodo de jubilación a los 67 años... ¡movilización!. Ante el "globo sonda" de intentar ampliar el periodo de cotización a los 25 años... ¡movilización!

La movilización, compañeros y compañeras, no es sólo una huelga general (que tampoco voy a descartar). La movilización es social, es política y es también institucional. Con una sociedad organizada, politizada y con la bandera de defender los derechos que tanto han costado conseguir, no habrá victorias ni de la derecha ni de esta socialdemocracia que controla el balón sacando pecho, amaga con la izquierda... pero acaba rematando con la derecha.

La veritable cooperació amb l'Haití no passa per fotos, sinó per condonar el deute extern

2010-01-24T10:19:00.000-08:00

El Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Sabadell ha presentat una moció per instar al govern central a condonar el deute extern a l’Haití. La proposta dels roig i verds ha estat aprovada per unanimitat de les forces amb representació al consistori. La moció demanava el compromís de tot el consistori per tal d’instar al govern Zapatero que condoni el deute extern contret amb l’Haití, el compromís de no fer servir instruments com els crèdits FAD en l’ajuda d’emergència cap aquest país i la necessitat de fer donacions lliures d’interessos comercials i econòmics que són els que, de debò, poden ajudar a la recuperació i rehabilitació del país.

En aquesta línia, el regidor i portaveu del Grup Municipal al Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació, Joan Mena, ha destacat “el compromís de totes i cadascuna de les entitats que conformen el teixit associatiu de la ciutat. No només les entitats de solidaritat i cooperació, que durant el passat Consell Municipal ja van expressar la seva preocupació i voluntat de cooperació envers la situació que es viu a l’Haití, sinó també altres entitats de caire diferent que han liderat la celebració d’un acte solidari el proper dia 31 de gener”. Mena ha valorat que “aquesta iniciativa és un evidència de com la societat, en general, reclama polítiques més actives, més valentes i més decidides en l’àmbit de la solidaritat i la cooperació cap a les catàstrofes viscudes per determinats països”. “El deute extern no és més que una manera de condicionar el desenvolupament de determinats estats que, com l’Haití, viuen sota la imposició d’un model agrícola industrial i exportador i, a més, sota la invasió d’interessos nacionals que l’han fet més vulnerable”.

En aquest sentit, el Grup Municipal ha destacat que el que la societat espera del govern central són iniciatives concretes que beneficiïn la població de l’Haití en un moment complicat, més enllà de les visites de membres destacats del govern Zapatero. Entre aquestes mesures, la més efectiva i necessària per a aquell país és, sense dubte, la condonació del deute extern.

Aquest referèndum no em representa

2009-12-10T13:29:00.000-08:00

cartell històric del PP

El proper dia 13 de desembre es celebraran a Catalunya molts referèndum que pregunten sobre una hipotètica independència del nostre país respecte de l’estat espanyol. No entraré a valorar si aquest és el tema més important que, ara per ara, preocupa als catalans i les catalanes i al conjunt de la classe obrera que està passant unes grans dificultats en un moment de conjuntura econòmica que, segurament, passaria més per posar en dubte el sistema capitalista que no pas la pertinença administrativa.

No obstant això, em sembla un tema important a tractar. En aquest sentit, comprovo amb una certa preocupació com, uns i altres, volen obligar la ciutadania a posicionar-se entorn a l’espiral d’independència sí o independència no. I, francament, no cauré en la fal·làcia d’aquesta voluntat.

La meva aposta és la d’un model d’estat federal on les regions i les nacions el conformin de manera totalment voluntària i sense haver de renunciar a la seva sobirania fonamental. I aquesta opció no està contemplada en aquest referèndum. Per tant, no comparteixo l’actual Estat centralista i, de vegades, amenaçador que pretén negar, amb tota la força de qui controla la Llei, l’existència de comptar amb la riquesa de ser un estat plurinacional. Però tampoc no defensaré mai la idea de dos estats independents per evidenciar la derrota del diàleg, de la paraula i de la síntesi de les idees enfront de la decisió responsable i madura de compartir la defensa d’uns ideals.

Per tant, en aquesta proposta de votació s’haurien de contemplar totes les opcions que existeixen al nostre país sobre les possibles relacions entre Catalunya i Espanya. Si no es fa així, s’està negant el dret i la paraula a una opció que també té molt a dir, encara, en el futur de la nostra nació, Catalunya, i del nostre Estat. No es poden posar les bases, ben cimentades, sobre el necessari dret d’autodeterminació d’un poble sobre la premissa de dues opcions que n’exclouen, al menys, una tercera.

2009-12-02T10:35:00.000-08:00

En el Ple Municipal del dia d'ahir es va aprovar una moció a proposta del nostre Grup, ICV-EUiA. Es tracta de la creació del Consell Assessor d'Urbanisme i Política Territorial, una eina que permet la recent Llei d'Urbanisme aprovada el passat any 2006 per l'actual govern de la Generalitat de Catalunya i que pretén, entre altres coses, dotar de més participació i més transparència el disseny de les polítiques urbanístiques de les nostres ciutats i pobles.

Nosaltres hem volgut anar més enllà i entre els acords que hem proposat també hi figura la creació d’una comissió de treball per tal de redactar una proposta de Consell Assessor d’Urbanisme amb l’objecte de desenvolupar facultats informatives, deliberatives i propositives, totes elles en matèria d’ordenació, planejament, i patrimoni. La Comissió de treball serà presidida per l’Alcalde, que ha de convocar la comissió de forma immediata per tal de garantir que, en el primer trimestre del 2010, pugui aprovar-se la creació de l’esmentat Consell en el Ple Municipal.

Amb aquesta proposta, des del Grup Municipal, hem volgut obrir el disseny estratègic de la ciutat (cal recordar que l'urbanisme és una eina fonamental de l'administració local per tal de FER la ciutat del futur) a tots els agents implicants: polítics, sòcio-econòmics, sindicals, etc.

Malauradament aquesta proposta no ha estat aprovada per unanimitat de les organitzacions presents al consistori sabadellenc; mentre Entesa, ERC i PSC s'han sumat a la proposició, CiU i el PP han votat al marge (abstenció i vot en contra) al.ludint desconfiances en aquest tipus d'òrgans de participació. Segurament aquesta línia és la que separa unes polítiques de dretes i unes polítiques d'esquerres; encara que hi ha qui continua afirmant que això de les dretes i les esquerres ja no té força, des d'EUiA defensem el nostre "Sempre a l'esquerra". Perquè sí. Perquè existeix. Una altra cosa és, i aquí a Sabadell ja coneixem prou bé la diferència, l'estil de governar.

Catalunya ja va parlar...

2009-11-27T15:11:00.000-08:00

Portem uns dies en què s’ha muntat un bon rebombori, a Catalunya i l’estat, per l’editorial conjunt que han editat dotze rotatius del nostre país on es demana al Tribunal Constitucional que respecti la voluntat de Catalunya. No entraré a valorar quin és el meu posicionament envers la sentència que pugui fer pública el Tribunal Constitucional; senzillament raons polítiques, més que no pas tècniques, són les que fan que el TC sigui avui dia allò que és.

Per tant, vull referir-me a dos aspectes que m’han cridat fortament l’atenció. Per una banda, entenc que el que han fet les editorials d’aquestes dotze capçaleres catalanes és reflectir allò que sent i pensa una àmplia majoria de la societat catalana (política, sindical, social, empresarial i de moltes associacions de Catalunya). És més, s’han limitat a posar, blanc sobre negre, el missatge que van llençar els catalans i les catalanes en el referèndum sobre l’estatut. En aquest sentit, no entenc que la premsa catalana hagi apostat per una estratègia de pressió al Tribunal Constitucional. Potser, doncs, que alguns mitjans de comunicació que són altaveus del nacionalisme espanyol han vist una provocació perquè ells sí que haurien actuat d’aquesta manera i amb aquesta voluntat. Respon a allò de: piensa el ladrón...

Per altra banda, em sorprèn la doble moral i la hipocresia de determinada premsa. Posaré només alguns exemples: s’acaba d’aprovar la nova Llei de l’avortament (per majoria de la representació democràticament triada pels espanyols i les espanyoles al Congrés dels diputats) i que esdevindrà d’obligat compliment. Doncs bé, ja han aparegut articles i editorials en determinats mitjans de comunicació posicionant-se clarament en contra de la mateixa. Així doncs, en què quedem? Pot la premsa opinar de Lleis aprovades per majoria al Parlament i, en canvi, no poden parlar de sentències del Constitucional que encara no coneixem? Aquesta doble moral és el motiu de la desafecció d’uns cap a altres? No, senyors. Per sort, la gran majoria dels conciutadans i conciutadanes de l’estat entén el criteri propi, la coherència política i la voluntat de dignitat reconeguda de Catalunya.

La noche de los tiempos

2009-11-22T11:41:00.000-08:00

Afortunadamente, año tras año, el 20 de Noviembre (fecha en la que murió el dictador fascista, Francisco Franco) pasa cada vez más inadvertido para un estado, el español, que ha luchado por la democracia. A pesar de que algunas personas vinculadas a la Falange Española se empeñan en recordar, cada vez de forma más minoritaria, uno de los episodios más lamentables de la historia reciente de España que ha quedado ya en la noche de los tiempos de la realidad política del estado. Este 20-N, por ejemplo, se han celebrado algunas concentraciones en recuerdo de José Antonio Primo de Rivera y de Francisco Franco, un par de ellas con el oficio de misas religiosas que han tenido el consentimiento de la cúpula de la Iglesia católica.

Lo lamentable de la situación no son estas concentraciones minoritarias en recuerdo de un momento negro de nuestra historia, sino el silencio de los que deberían asumir y garantizar el estado de derecho. Los demócratas hemos aceptado y acatado las decisiones de los diferentes tribunales españoles y europeos con la mal llamada ley de partidos que ha silenciado e imposibilitado la salida política a un conflicto armado que lleva años enfrentando a la concepción del estado en Euskal Herria. Una forma clara de la derecha española de acabar con un concepto de estado plurinacional, multilingüe y construido desde el respeto mutuo, al margen de que cuatro mercenarios hayan apostado por hacer del asesinato su medio de vida: ésa ha sido su excusa.

Las celebraciones, de forma organizada, de la extrema derecha española a favor del régimen fascista de Francico Franco son, claramente, actos de enaltecimiento del terrorismo y, sobre todo, de humillación de las víctimas de un régimen que ejercía auténtico terrorismo de estado. Por desgracia, seguimos esperando la intervención y la actuación de la Audiencia Nacional que, en el caso de la situación vasca, no ha dudado en posicionarse claramente y con toda la fuerza de la ley.

Sàhara: un silenci còmplice

2009-11-11T23:20:00.000-08:00

Aquest 14 de novembre s’acompliran ja 34 anys de la firma dels anomenats “Acords tripartits a Madrid”, que van escenificar l’entrega, per part del govern il·legítim de Franco, del Sàhara al Marroc i Mauritània. Si bé la recerca de la pau i la solidaritat hauria de ser una prioritat per a qualsevol govern democràtic en qualsevol país o regió del món, en el cas del Sàhara l’estat espanyol té una doble responsabilitat: la democràtica i la d’haver sigut l’estat colonitzador que encara administra aquest territori segons el dret internacional (document S/2002/161).

A aquesta lamentable efemèride hem de sumar el fet que el Tribunal militar del Marroc te la intenció de jutjar set ciutadans sahrauís que l’únic “delicte” que han dut a terme ha estat el de defensar la llibertat del seu poble. Aquest fet no te cap precedent en els 10 llargs anys de regnat de Mohamed VI; ens hauríem de remuntar gairebé vint anys enrere, amb el polèmic regnat de Hassan II, per poder recordar ciutadans civils del Marroc asseguts davant d’un tribunal militar. Aquest tribunal assenta les bases de la seva denúncia contra aquests set independentistes en el fet de “col.laborar amb l’enemic”. Si aquesta situació ja atempta de ple contra la Declaració Universal dels Drets Humans, se’ns regira molt més l’estómac si considerem que la sentència podria venir acompanyada de la pena capital i que, en canvi, la Unió Europea i el Govern Espanyol han evidenciat el seu silenci còmplice. Entre els detinguts podem trobar noms com ara Brahim Dahane, Ali Salem Tamek o Ahmed Alansari, que a banda de ser històrics presos polítics, són també persones reconegudes internacionalment per la seva bona tasca a favor dels drets humans.

En aquest sentit, el govern de Zapatero hauria d’acabar amb la complicitat que suposa silenciar els maltractaments continus al poble sahrauí emprenent accions davant organismes internacionals, més encara si tenim en compte que en breu temps assumirem la Presidència de la UE, i accelerant les gestions per a què el poble sahrauí pugui exercir el seu dret a l’autodeterminació. Malauradament, una vegada més, la responsabilitat polític anirà al darrera de la sensibilitat social i ciutadana: aquestes detencions han estat condemnades ja per nombroses organitzacions (des d’Amnistia Internacional a la Fundació Robert Kennedy o el Centre Internacional Olof Palme). Aquesta situació l’hem d’englobar en l’advertència que va fer l’activista sahrauí Aminatu Haidar, precisament des de Sevilla, on afirmava que el Marroc estava intensificant la repressió vers el poble sahrauí.

Amb aquest escenari repressiu, ni la UE ni el govern espanyol poden participar d’aquest silenci còmplice que està imperant en aquest tema, menys encara el segon per ser principal responsable de l’abandonament que ha provocat l’actual situació del Sàhara. En canvi, tant la UE com el govern Zapatero sí que mantenen relacions de privilegi amb el règim. Hem d’encoratjar el govern espanyol, si de debò es creu allò de l’”Aliança de les Civilitzacions” a mostrar la seva més enèrgica protesta davant aquests fets, a emprendre accions legals davant dels organismes internacionals i a accelerar les gestions per fer efectiu el dret del poble sahrauí a la seva autodeterminació.

2009-09-02T10:30:00.000-07:00

Después de años donde la izquierda europea ha pasado por diferentes momentos de reestructuración estratégica y, en muchos casos, incluso teórica, ahora es el momento en el que se evidencia, más que nunca, la necesidad de una alternativa sólida, creíble y justa que esté al lado de los y las trabajadoras. Podríamos aportar algunos ejemplos de partidos de la izquierda europea que han diseñado un proceso de refundación (similar al que está proponiendo hoy en día Izquierda Unida) que ha supuesto, en todos los casos, un acercamiento real a la necesidad de plantar cara a la Europa liberal y de retrocesos que se pretende imponer. Me centraré en el proceso de Die Linke (en alemán, La Izquierda), quien hoy en día, con toda seguridad, lidera el GUE o Partido de la Izquierda Europea, del cual IU y EUiA somos partícipes. Un claro ejemplo de la necesidad de una alternativa aglutinadora por la izquierda que tenga como objetivo principal la defensa de clase, la justicia en sus reivindicaciones y las luchas populares.

Sin ir más lejos, en las elecciones celebradas en tres länder alemanes el pasado 30 de agosto, Die Linke obtuvo unos magníficos resultados electorales. En el land de Sajonia (Dresde) ha obtenido un 21% de los votos siendo la segunda fuerza por encima del Partido Socialista Alemán; en Turingia (Erfurt) ha alcanzado el 27% y también se sitúa por encima de los socialistas alemanes; y en el Sarre (Saarbrücken) consigue un 21,3% y es la tercera fuerza del parlamento. Este escenario puede y debe tener una lectura que fije su perspectiva en las próximas elecciones estatales del 27 de septiembre en Alemania. Ese debe ser el momento en que el motor económico e industrial de Europa recupere a La Izquierda como un elemento clave y determinante en la futura acción de gobierno. Sólo esta condición, que seguramente se ampliará con refundaciones de izquierda en otros estados europeos como Portugal, Grecia, Francia o España, garantizará que Europa se siga construyendo desde una perspectiva de consolidación y ampliación de derechos sociales e individuales, y no con una visión meramente mercantilista.

Así pues, el camino que está marcando Die Linke en Alemania y otras organizaciones de la izquierda europea debe ser el camino a seguir por la izquierda creíble, sólida y alternativa que pretende transformar la sociedad y establecerse como un cambio real para la ciudadanía. Ese camino de la aglutinación de las fuerzas de izquierda en un movimiento unitario, de defensa de la justicia social y la igualdad de oportunidades y de mantenerse como portavoces vivos de las necesidades de las y los trabajadores es el camino a seguir a nivel europeo, estatal, nacional y, por supuesto, local. Sin esa concepción de izquierda, la derecha o la socialdemocracia tendrán, bajo el disfraz de la alternancia democrática, el control y la decisión de lo que afectará a la clase trabajadora. Esos que pagamos la crisis que ellos han generado.

De gentes y de políticas

2009-07-04T10:44:00.000-07:00

Cuando uno se dedica a esto de la política escucha, de una forma más habitual de lo que le gustaría, esas críticas tan manidas que hablan de políticos, de bolsillos y de poltronas. Yo siempre contesto lo mismo (y lo hago porque de verdad así lo creo): hay, como en todas las profesiones, quien está aquí porque necesita transformar el mundo que le rodea y hay quien se dedica a la política como se podría dedicar a la administración de una empresa privada. Para mí, evidentemente, los Políticos (con mayúsuculas) son los primeros. Recuerdo que, hace ya dos años, en la primera entrevista como regidor que me realizaron en un medio de comunicación público, el entrevistador me preguntó:

- ¿por qué se dedica, una persona joven como usted, a esto de la política?

Y yo, la verdad es que sin pensar demasiado la respuesta; le contesté:

- Porque siento la obligación de transformar una sociedad que no me gusta.

Sinceramente, cada vez estoy más de acuerdo con esa afirmación que así, sin pensar demasiado, hice al entrevistador. Los políticos y las políticas, la gente que tenemos la responsabilidad de cambiar lo que no funciona, tenemos que saber, además, explicar a la gente qué hacemos y por qué lo hacemos.

En ese sentido, los dos regidores que formamos parte del Ajuntament de Sabadell y que pertenecemos a Esquerra Unida i Alternativa (Marisol Martínez y yo mismo) tenemos MUY CLARO que nuestra obligación primera es escuchar las necesidades de la población y dar salida a las mismas. Un ejemplo claro: desde hace dos años llevamos presentando mociones con las que tanto Marisol como yo nos entusiasmamos. Para este pleno del mes de julio mi compañera presentará una moción (una propuesta) que pide una comisión que sea capaz de planificar acciones que den salida a las necesidades que tienen las familias y las personas con algún tipo de minusvalía. Este es un ejemplo claro de lo que hay que transformar.

Marisol, que es una mujer muy implicad y sensible a las necesidades de las personas más vulnerables de la sociedad y que, además, es capaz de "contagiar" ese entusiasmo que desprende para conseguir cambiar cosas, siemrpe afirma que estas familias y estas personas presentan unas dificultades mucho mayores cuando hablamos de la conciliación de la vida laboral y familiar. Y, evidentemente, tiene toda la razón. En esa línea, Sabadell tiene que situarse en un lugar preferente a nivel estatal en cuanto a las políticas activas de fomento de la autonomía personal y de conciliación laboral y familiar de todas y cada una de las familias de la ciudad, sin excepciones.

Espero que el resto de Grupos Municipales del Ajuntament de Sabadell (particularmente el gobierno de la ciudad que es quien, finalmente, ostenta la responsabilidad de poner en marcha cada una de estas propuestas) muestren esa misma sensibilidad y compromisos con los más vulnerables y secunden la moción. Con pequeñas cosas, como estas, se transforman las grandes sociedades.

Siempre serás un maestro...

2009-06-25T15:10:00.000-07:00

Esta tarde (a las 20h) he asistido a la "fiesta" que se ha celebrado en el Agnès Armengol con motivo de la jubilación del que fue director de esta escuela del barrio de Torre-romeu, y profesor durante más de 30 años del mismo centro, Manuel Carrasco, por todos conocido como "Manolo". Además de muy emotivo, considero que ha sido una celebración que me he provocado una intensa reflexión política.

En el patio del Agnès Armengol nos hemos dado cita mujeres y hombres de la ciudad, básicamente, con una intención común: nuestro reconocimiento al trabajo llevado a cabo por Manolo Carrasco durante su imborrable huella por el barrio. Ver lugares, caras, expresiones, acentos y colores que hacía años que no nos veíamos ha sido, por encima de todo, un lujo. Para Manolo seguramente, pero para nosotros mucho más. En el encuentro estábamos antiguos alumnos (como es mi caso; pues fue alumno del Agnès Armengol durante toda la EGB cuando no era un CEIP sino un CP), antiguos y nuevos maestros y maestras de la escuela, educadores sociales del barrio, vecinos y vecinas del AMPA del colegio, todos los presidentes y expresidentes de la Asociación de Vecinos de Torre-romeu y hombres y mujeres vinculados a entidades del barrio y de toda la ciudad. Estaba allí lo que ahora conocemos como el "entorn".

De un tiempo a esta parte, las políticas educativas de determinados barrios de la ciudad pasan por las dinámicas marcadas en lo que se llama Pla Educatiu d'Entorn. Es decir, ser capaces de crear vínculos sociales estrechos entre la escula del barrio, las diferentes administraciones y la realidad social (entidades, sobre todo). Pues bien, eso que ahora descubrimos con tanto afán y queremos poner en práctica, resulta que escuelas como el Agnès Armengol (con muy buenos resultados, por otra parte) lo han puesto en práctica desde hace mucho tiempo.

En ese concepto y esa manera de entender que la educación no es sólo transmisión de conocimientos, sino también capacidad de ligar y poner en red las complicidades que se deben generar en un territori, Manolo Carrasco (así como muchos otros profesionales del momento) es un maestro. Un maestro de los de siempre, de los que lo serán toda la vida y de los que han enseñado a alumnos y a maestros recién llegados a la profesión. Ese espíritu de EDUCACIÓN, con mayúsculas y de forma colectiva, hace falta para evitar la fractura social que se puede gestar en algunos barrios. Todos tenemos que ser maestros y tú, Manolo, siempre serás un maestro...

A voltes amb la diversitat...

2009-06-16T13:13:00.000-07:00

A la informativa de Nova Ciutadania (potser caldria dir les coses pel seu nom: immigració) estem treballant el Pacte per la Diversitat en Democràcia. No sé fins a quin punt és un nou pacte de ciutat, al qual ens té acostumats el govern Bustos, per "amagar" la poca política de ciutat que s'està fent a Sabadell.

Sempre he defensat la necessitat d'abordar polítiques d'integració i visibilització de la diversitat que siguin valentes i decidides (com, d'altra banda, haurien de ser totes les polítiques). En aquesta mateixa línia, considero que un Pacte per la Diversitat, a més de ser una eina de posicionament polític, ha de ser també una proposta d'accions que vagin en la línia de garantir i afavorir la diversitat a la nostra ciutat. Per tant, les polítiques d'integració social i d'immigració han de ser realistes y abordar objectius fonamentals com ara:

- La cohesió social. Promovent l'equilibri entre la integració i la especificitat.

- La transversalitat en les polítiques integrals.

- L'opció per una societat plural i intercultural.

- La igualtat en la diversitat entre drets i deures.

- La participació i la implicació política en la lluita per evitar guetos a Sabadell.

Per tant, nosaltres podríem firmar aquells pactes que de debò ens creiem. Aquells pactes que, prèviament, qui tingui la responsabilitat de govern hagi posat les bases per garantir que allò serà un èxit i en benefici de la ciutat. Si no ho fem així, la frustració que es pot crear a la ciutadania i al conjunt de la població implicada en millorar aquests aspectes pot ser contraproduent.

Cal, per tant, apostar estratègicament per incrementar de manera substancial els recuersos públics de l'àmbit social, educatiu, cultural i d'ocupació en aquells barris o sectors de la ciutat que, per la seva concentració de població amb necessitats específiques, és on més afectació pot tenir la diversitat cultural de Sabadell: Can Puiggener, Torre-romeu, Sector Sud...

Pensem-ho!

Perquè diem NO a la Llei d'Educació de Catalunya?

2009-06-14T11:35:00.000-07:00

Són més de quatre els motius que podem tenir per no donar suport a la futura LEC (Llei d’Educació de Catalunya); no obstant en aquest article parlaré dels quatre que considero més importants i d’alt calat i contingut polític. Són quatre aspectes que no garantiran en un futur un sistema educatiu públic, equitatiu i de qualitat: l’antecedent del Pacte Nacional d’Educació, l’admissió de l’alumnat, els concerts educatius i el paper del món local.

EUiA, en el marc de la coalició ICV-EUiA, vam donar suport al Pacte Nacional per a l’Educació que va ser aprovat també amb el consens i la participació de la comunitat educativa. Aquest Pacte marcava com a objectiu fonamental de país l’equitat i l’èxit escolar per a tots els i les alumnes, i, a l’hora, definia el sistema com a servei públic d’educació. Les informacions unilaterals per part del Conseller d’Educació i la previsible aprovació de la LEC (amb el suport del PSC, ERC i CiU) no faran que aquesta Llei sigui hereva de la filosofia del Pacte Nacional i, el que em preocupa més encara, no vindrà amb l’acord de la comunitat educativa. No és aconsellable, ni políticament ni social, que una llei tan important com la que fa referència a l’educació del nostre país neixi amb el vot en contra de la comunitat educativa, que ja ha realitzat, amb la de dimecres, quatre jornades de vaga per mostrar el seu posicionament contrari a les reformes que planteja la LEC.

A banda d’aquest primer aspecte d’important calat polític, perquè modificava radicalment el model educatiu que Catalunya ha conegut durant els 23 anys de governs de la dreta, existeixen altres motius que fan que la LEC no garanteixi la reducció de les desigualtats ni la recerca de la cohesió social. En referència al procés d’admissió de l’alumnat, un punt clau per equilibrar l’escolarització, aquesta LEC permet que siguin els centres educatius, ja siguin públics o privats, qui faci la tria. Aquest fet, a més de provocar situacions de greu desequilibri que generi descohesió social, també posaria en dubte la transparència i l’objectivitat en el sistema de matriculació.

Dos aspectes importants més són el concert educatiu i el paper del món local. Per una banda, no s’ha acceptat la proposta d’ICV-EUiA de condicionar la renovació dels concerts educatius al compliment d’unes obligacions per part del centre. Així doncs, exigíem que TOTS els centres, privats o públics, sostinguts amb fons públics garantissin, com a obligació exigible davant la llei, la gratuïtat, la igualtat en l’accés als centres i l’escolarització mixta i equilibrada. En aquest sentit, la no acceptació d’aquesta obligatorietat provocarà desajustos que no garantiran igualtat de drets i deures per a tots els centres, públics o privats concertats. A més, aquesta LEC ha diluït el paper de les administracions locals com a administracions educatives en no potenciar la capacitat que poden tenir els ajuntaments.Per tant, són aquests motius els que determinen la nostra posició davant una LEC que neix amb el suport de CiU, responsable de l’actual situació de segregació de l’alumnat en funció d’una doble xarxa de centres educatius, i amb el suport del PSC i ERC que no respecten l’acord de govern d’Entesa que determinava la redacció de la LEC com a desplegament del Pacte Nacional per a l’Educació. Cal, per tant, un enfortiment de l’ensenyament públic i uns centres concertats que han d’assumir responsabilitats i complir, també, obligacions.

Benvingudes i benvinguts

2009-06-14T10:59:00.000-07:00

Hi ha dies (de vegades són setmanes o anys complerts) que tens més que mai la necessitat de fer còmplices de tot allò que fas a la gent que t’estimes. Encara que alguns no els coneixes. Suposo que aquesta és la voluntat que obliga tothom a obrir un bloc o qualsevol altre mitjà que serveixi per traslladar emocions, sentiments i/o situacions viscudes.

Per tant, obro ara una finestra a aquest món virtual per parlar de tot allò que m’interessa: família, amics i amigues, literatura, cinema, política, etc. Per donar el meu particular punt de vista. Perquè faig això?

Perquè Sabadell s’assembla més a la Vetusta de la qual tots volem fugir, però als companys i companyes d’ICV-EUiA ens agradaria construir un MACONDO de drets, d’igualtat social, de justícia social i de cohesió entre els barris i les ciutat.

Perquè la meva família és el pal de paller que motiva els meus desitjos, els meus anhels i que vertebra les meves necessitats: Rubén, pare, mare, Dolo, Mingo, Emilio, Carol, Marta, Andrea, Izán i la recent adquisició Noa!

Perquè necessitem desconnectar i ser, de tant en tant, presoners de la fantasia: del cine, de la literatura, de la música, de l’art...

Perquè els amics i amigues... estan lluny, però els tenim al costat. I perquè quan estan al costat, mai no els hem de sentir lluny.